Que no taqui! que no faci pols! que es pugui tocar!


Aquest era el repte que Terram ens vam trobar quan vam assessorar en el projecte de rehabilitació d’una tàpia existent a El Poal (Lleida). I per si sembla poc, també teníem les exigències que fos transpirable, que regulés la humitat de l’interior de l’habitatge i que fes “d’aire condicionat” a l’estiu. És a dir, tal i com el mur existent ho havia fet fins ara.
El mur de terra que es va consolidar és la mitgera d’un habitatge a rehabilitar. El poble de El Poal, dintre del Pla d’Urgell, on la majoria dels seus murs són de tàpia de terra, molts visibles a la façana i molts d’ells que separen els habitatges o mitgeres, es construïen amb el recurs més abundant de la comarca, la terra.
L’arquitectura que es forma a partir del material que hi ha als voltants, s’adapta i s’arrela al paisatge nou que sorgeix. El color, la textura i el tacte mostren com és la terra del lloc.
La necessitat dels clients era incloure la tàpia amb tota la seva textura a l’interior de l’habitatge i que aquesta superfície es pogués percebre en tot el seu recorregut vertical per a ser visible a totes les estàncies de l’habitatge. El mur recorre l’escala, segueix pel saló i el seu doble espai i continua pel distribuïdor de la planta dels dormitoris.

La consolidació de la tàpia també va ser executada per Terram. El repte de mantenir la textura actual de la tàpia amb les exigències d’un habitatge actual, que es pugui tocar sense que caiguin les pedretes, ens va portar a escollir el silicat potàssic per a la consolidació de la tapia, ja que no canvia la imatge del mur ni la seva textura. Juntament amb els clients, els arquitectes, i la empresa del trasdossat, vam anar definint quines parts es veien i quines no. La idea era intervenir l’ imprescindible.
En general, la tàpia estava en perfectes condicions, no hi havia presència d’esquerdes i no hi havia desplom. Només hi havia fissures verticals entre les tapieres (a trencajunts) i algun punt amb falta de massa, al voltant dels forats de les agulles o als encastaments amb antigues bigues o envans. A les dues files en contacte amb el terra, també hi havia falta de material, per la presencia d’humitat per capil·laritat.
Per a la consolidació, primer es va reomplir el forats amb la mateixa terra que la tàpia, però amb un morter de consistència més plàstica. També vam utilitzar BTC (Blocs de terra comprimida) al forat més gran, on la falta de material era de 10cm de profunditat sobre el total de la tàpia, que feia 50 cm aproximadament.
Un cop reomplerts tots els forats, es van fer les proves per delimitar quantes passades de silicat per aspersió eren suficients per a les necessitats dels clients. Es va decidir fer 10 passades. Les primeres 6 passades tenien un 15% de silicat i les 4 passades finals un 25% de silicat.
El mur finalment va ser consolidat i va seguint complint les seves funcions de sempre (transpirable, regulador d’humitat i inèrcia tèrmica) i les noves: ni taca, ni fa pols i es pot tocar.
A continuació, us posem algunes fotografies dels arquitectes Jordi Capdevila i Alba Pijuan que ens van enviar un cop finalitzada l’obra.