Les radiacions ionitzants formen part del nostre entorn natural, encara que normalment aquest fet no és conegut per la població en general. La terra des de la seva formació conté elements radioactius present a tot arreu i en quantitats variables en les roques, sòls, gasos i masses d’aigua.

El radó és un gas d’origen natural, que està present de forma natural en sòls i roques. És un gas noble, és incolor, inodor i insípid, a més a l’ésser un gas té una gran mobilitat així com gran solubilitat en l’aigua.

El radó es produeix en el subsòl, a partir de la desintegració del radi, que al seu torn procedeix de la desintegració de l’urani. Va ser descobert en 1900 per Friedrich Ernst Dorn, qui ho va cridar “radium emanation”. Té un període de vida curt, de 3’8 dies, i en la seva desintegració emet partícules alfa i produeix els isòtops de Poloni 212 i Plom 214.

Emana a la superfície, en major o menor mesura, depenent del tipus de sòl. Es produeix més radó en zones granítiques que en les argilenques o calcàries, la raó és pel contingut d’urani i tori en el granit que és major que en altres tipus de pedres com les areniscas, carbonatades o basàltiques, per posar un exemple.

Els territoris volcànics són considerats pel Consell de Seguretat Nuclear (CSN) com a ‘àrees identificades’, ja que requereixen d’especial atenció perquè poden generar i afavorir l’emissió de radiació ionitzant produïda pel radó.

El radó també pot estar present en l’aigua, ja que en molts països, l’aigua potable prové de fonts subterrànies com a deus o pous, que normalment tenen concentracions molt més altes de radó que l’aigua de superfície de rius, pantans i llacs.

Fins avui, en els estudis epidemiològics realitzats no s’ha trobat cap relació entre la presència de radó en l’aigua potable i un major risc de càncer d’estómac. Però el gran problema és que el radó que està dissolt en l’aigua potable pot passar a l’aire dels espais interiors. Normalment, la quantitat de radó que s’inhala en respirar és major que la que s’ingereix en beure.

El radó emana fàcilment del sòl i passa a l’aire, on es desintegra i emet partícules radioactives que representa un risc per a la salut. En respirar i inhalar aquestes partícules, aquestes es dipositen en les cèl·lules que recobreixen les vies respiratòries, on poden danyar l’ADN i provocar càncer de pulmó. L’OMS estima que és la segona causa de mort per càncer de pulmó després del tabac i que entre el 3 i el 14% dels càncers de pulmó poden ser deguts a la inhalació d’aquest gas.

A l’aire lliure, el radó es dilueix ràpidament, té concentracions molt baixes i no sol representar cap problema. La concentració mitjana de radó a l’aire lliure varia de 5 Bq/m3 a 15 Bq/m3. El problema apareix en espais tancats, on no es pot diluir en l’ambient, i per tant roman concentrat en l’aire que respirem. En un habitatge, el lloc on es registra major concentració de radó és en pisos baixos o soterranis, ja que aquest gas pesa 9 vegades més que l’aire, però tampoc és estrany trobar-lo en plantes altes, ja que per efecte de convecció i a causa de la seva gran mobilitat el radó es pot desplaçar per tota la casa. En edificis, les concentracions de radó varien de <10 Bq/m3 fins més de 10 000 Bq/m3.

A Espanya, el Consell de Seguretat Nuclear (CSN) juntament amb algunes Universitats, porten realitzant des de fa gairebé 30 anys mesuraments de radiacions naturals dels terrenys i mesuraments de radó a l’interior d’habitatges, delimitant les zones geogràfiques més exposades al radó.

La major exposició al radó sol produir-se en la llar. La concentració de radó en un habitatge depèn de:

– El tipus de terreny que se situa l’edifici; Existeix més exhalació en sòls porosos, on el gas troba amb facilitat sortida a l’exterior, que en sòls compactes o argilencs que tenen menor porositat i permeabilitat. Els sòls granítics molt fracturats també emanen més radó que els granítics compactes ja que el radó no surt de roques de granit compactes sinó de les molt fracturades, per això no suposa un major risc l’ús del granit en les construccions de cases o almenys no més que l’ús d’altres materials que exhalen radó.

– Altres condicions com la humitat, pressió atmosfèrica i temperatura també incideixen en els nivells de radó en l’aire. Així en un sòl humit i permeable amb una pressió atmosfèrica baixa i una temperatura suau afavoreix l’emanació mentre que un sòl sec, una pressió atmosfèrica alta i una temperatura molt baixa dificultarien l’emanació de radó.

– Les vies que el radó troba per a filtrar-se en els habitatges; El radó es filtra en els edificis a través d’esquerdes en els sòls o en la unió del pis amb les parets, espais al voltant de les canonades o cables, petits porus que presenten les parets construïdes amb blocs de formigó buits, o pels embornals i desguassos. En general, el radó sol aconseguir concentracions més elevades en els soterranis, cellers i espais habitables que estan en contacte directe amb el terreny.

– La taxa d’intercanvi d’aire entre l’interior i l’exterior, que depèn del tipus de construcció, els hàbits de ventilació dels seus habitants i l’estanquitat de l’edifici.

Les concentracions de radó varien entre cases adjacents, i dins d’una mateixa casa, d’un dia per a un altre o, fins i tot, d’una hora per a una altra. La concentració de radó en els habitatges pot mesurar-se d’una manera senzilla i econòmica. A causa d’aquestes fluctuacions, és preferible calcular la concentració mitjana anual en l’aire d’interiors, mesurant les concentracions de radó almenys durant tres mesos. Ara bé, els mesuraments han de dur-se a terme conformement als protocols nacionals, a fi de garantir la seva uniformitat i la seva fiabilitat a l’hora de prendre decisions.

Com reduir la concentració de radó en els habitatges?

Existeixen mètodes provats, duradors i cost-eficaços per a prevenir la filtració de radó en habitatges de nova construcció i reduir la seva concentració en els habitatges existents. En construir un edifici, cal tenir en compte la prevenció de l’exposició al radó, sobretot en zones geològiques amb alta concentració d’aquest gas. En molts països d’Europa i als Estats Units, en les edificacions noves, s’adopten mesures de protecció de forma sistemàtica i en alguns països és, fins i tot, obligatori.

Mètodes prevenció de filtracions de gas radó;

– Barreres o membranes entre el sòl i l’interior;

Les barreres o membranes entre el sòl i l’interior poden emprar-se com a única estratègia de prevenció del radó o en combinació amb altres tècniques com la despresurización passiva o activa del sòl. Les membranes també poden ajudar a limitar la penetració d’humitat a l’interior. Ha de plantejar-se la possibilitat d’emprar barreres que comptin amb una homologació externa independent quant a característiques com a estanquitat a l’aire, difusió, resistència i durabilitat.

Terram hem utilitzat aquest sistema en obra nova amb l’ajuda del recobriment SISALEX 871. Pot ser instal·lada en tot tipus de suports verticals i horitzontals subterranis com: murs, parets, forjats, lloses o soleres que estiguin en contacte amb el terreny, és necessari que cobreixi la totalitat de la superfície. Està composta d’una làmina de dues capes de polietilè reforçat, una malla interior de fibra de polièster i una làmina d’alumini de 0,02 mm de gruix. El seu acabat la fa resistent als álcalis podent col·locar-se sobre suports sobre la base de ciment. Per a conservar la hermeticidad ha de segellar-se mantenint 15 cm de solapi i doble segellat amb cinta AMPACOLL 530 i AMPACOLL XT.

Per a passos, claus, finestres, cantonades etc. han d’usar-se els complements específics per a cada situació. Ha de comprovar-se que no es produeixin arraps o forats que trenquin el seu hermeticidad i per tant ha d’assegurar-se que quedin ben segellats.

– Segellat exhaustiu del sòl i parets;

El segellat de les superfícies que separen l’espai habitat interior del sòl pot millorar l’eficàcia d’altres estratègies de prevenció com la DPS o la DAS. En aquests casos, el segellat redueix les pèrdues d’aire condicionat des de l’interior, que poden ser substancials (Henschel 1993), i augmenta la inversió del diferencial de pressió d’aire entre el sòl i l’interior.

Com a única estratègia de prevenció, el segellat pot reduir els nivells de radó en interiors fins més d’un 50%. Si a més, s’utilitza un sistema de ventilació de radó aquests nivells poden descendir encara més. El segellat no aborda la principal causa que fa que el radó passi del sòl a l’interior, això és, el flux d’aire impulsat per la pressió.

– Despresurizació passiva del sòl DPS (sense ventiladors):

El mecanisme de transport del radó més important és el flux d’aire impulsat per pressió, des del sòl fins a l’espai habitat. Entre altres forces impulsores figura la difusió. Com les diferències de pressió de l’aire entre el sòl i l’espai habitat constitueixen la principal força impulsora per a la penetració de radó, les estratègies de prevenció del radó solen centrar-se en invertir aquesta diferència de pressions.

Un mètode és la despresurización passiva del sòl DPS (sense ventiladors). Es tracta de posar en contacte una capa permeable del sòl amb l’exterior per medis naturals (convecció natural). És com un la col·locació d’un tub d’atracció (xunt de ventilació), però en aquest cas, el que ventiles és el sòl. Així doncs cal evitar que el conducte passi per zones fredes, dimensionar-lo adequadament i preveure un espai per a instal·lar un ventilador de forma senzilla per si aquest mètode no és eficaç.

– Despresurización passiva del sòl DAS (amb ventiladors):

És el mateix mètode que en el cas anterior DPS, però si aquest no és eficaç. En aquest cas, és necessari instal·lar un ventilador. Correspon a la despresurización activa del sòl DAS (amb ventiladors) del sòl. Foto

– Ventilació dels espais no habitables

La ventilació dels espais no habitables existents entre el sòl i l’espai habitat (p. ex., cambres sanitàries ventilades) pot reduir les concentracions de radó a l’interior en separar l’interior del sòl i reduir la concentració de radó per sota de l’espai habitat.

L’eficàcia d’aquesta estratègia depèn d’una sèrie de factors:

– El grau d’estanquitat a l’aire del pis situat sobre l’espai ventilat no habitable.

– La distribució de les obertures de ventilació al llarg del perímetre de l’espai no habitable (en el cas d’una ventilació passiva).

Una variant d’aquest plantejament implica l’ús d’un ventilador per a pressuritzar o despresurizar l’espai no habitable. No obstant això, la despresurización de la càmera sanitària mitjançant ventilador pot plantejar problemes a l’interior de l’habitatge, com a tir invers en els aparells de combustió o pèrdues energètiques.

– Ventilació dels espais habitables

La ventilació dels espais habitables és un altre mitjà per a eliminar el gas radó. La ventilació presenta resultats desiguals, i pot provocar pèrdues energètiques, especialment en climes extrems. Si la principal font de radó són els materials de construcció, la ventilació resulta necessària. No obstant això, és preferible evitar des del primer moment l’ús de materials de construcció que constitueixin una font de radó.

* La radioactivitat es mesura en becquerelios (Bq). Un becquerelio correspon a la transformació (desintegració) d’1 nucli atòmic per segon. La concentració de radó en l’aire es mesura pel nombre de transformacions per segon en un metre cúbic d’aire (Bq/m3).

https://www.saludgeoambiental.org/gas-radon https://vivesinradon.org/que-es-el-radon/

https://www.uab.cat/servlet/Satellite?cid=1096481466568&pagename=UABDivulga%2FPage%2FTemplatePageDetallArticleInvestigar¶m1=1236584300772

https://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/radon-and-health

http://www.interempresas.net/Mineria/Articulos/231721-El-gas-radon-a-debate-en-las-universidades-publicas-canarias.html

Gas RADON en las vivivendas – ¿Como eliminarlo o combatirlo?